Rec, el llargmetratge del director lleidatà Jaume Balagueró i Paco Plaza ha rebut nombrosos premis al Festival Internacional de Cinema de Sitges: millor director, millor actriu per Manuela Velasco, premi del públic i premi de la crítica José Luis Guarner. Aquesta ficció de terror documental transcorre a un edifici de Barcelona on acudeixen els bombers, la policia i un equip televisiu rere la trucada d’alarma que suposa el començament d’una sèrie de terrorífics successos.1. La pel·lícula és una proposta original i innovadora molt propera a l’espectador, com sorgeix la idea de Rec?
Va ser una tarda que vam anar a prendre uns refrescs amb Paco Plaza quan parlàvem del cinema de terror. Va sorgir la idea de realitzar una pel·lícula més o menys econòmica, de forma independent i creïble. Vam reflexionar sobre la televisió i com l’espectador pot endinsar-se en aquest mitjà. Així, volíem explicar una història de terror en directe perquè l’espectador pogués viure la història com si fos un personatge més. Aquesta idea li va encantar Julio Fernández, el productor.
2. Després de l’acceptació rotunda de Rec a la 64º Mostra de Cinema de Venècia, quin són els seus sentiments en participar a la Secció Oficial Fantàstic del Festival de Sitges?
L’acollida a Venècia va superar les nostres expectatives, potser el resultat va ser tan sorprenent perquè abans no s’havien generat expectatives de Rec. Realment, nosaltres presentàvem la nostra “petita” pel·lícula a un festival on assistien personatges com Brad Pitt o George Clooney. Ara a Sitges ens sentim més tranquils, esperem que si Rec va agradar a Venècia també pot ser ben rebuda a Sitges.
3. A nivell estètic us heu inspirat en el llenguatge televisiu, però quines reflexions hi ha més enllà de la pel·lícula?
Ens hem inspirat també en com l’espectador està acostumat a percebre la realitat a través de la televisió, però considerem que la història és molt més de gènere, ja que beu de les pel·lícules de zombies o de terror gore.
A Rec coneixem la història a través de la reportera de televisió i l’operador de càmera, ens plantegem que la realitat és molt manipulable i quins són els límits morals i ètics dels mitjans: fins a quin punt hem de continuar gravant? Perquè aquesta compulsió de la societat actual a gravar-ho tot per després penjar-ho a Internet?
4. Com va ser aquest rodatge tan sofisticat i complicat a la vegada, on els personatges no coneixien el guió?
Va ser una experiència molt divertida perquè va ser molt diferent a un rodatge convencional. Els actors passaven por de veritat perquè no sabien el que passaria, nosaltres els preparàvem les trampes per sorprendre’ls. Abans de començar el rodatge vam acordar que no es pararia de gravar. Van haver alguns moments que l’actriu demanava que paréssim perquè passava pànic de debò, però això va comportar problemes bons i necessaris per a la pel·lícula.
5. Com va ser l’elecció de la protagonista Manuela Velasco, vinculada amb programes musicals com “Los 40 Principales”?
Era fonamental el desconeixement de tots els aspectes de la pel·lícula i sobretot també en els personatges de la història. La única excepció era la reportera, perquè quan veiem un reportatge a la televisió no coneixem res excepte a la reportera i aquest era el punt exacte que buscàvem: la persona que ens explica la història ens havia de ser familiar perquè fos creïble.
6. Tres mesos abans de l’estrena, la productora nord americana “Screen Gems” ha comprat els drets de Rec per a fer-ne un “remake” ambientat a un edifici de Los Ángeles. Participareu d’alguna manera en aquesta proposta o sereu uns espectadors més?
No estem implicats exactament, per a nosaltres suposa un reconeixement i ens fa pensar que hem creat una proposta interessant. Ens sentim molt afalagats, encara que serà un projecte aliè a nosaltres.
7. Quins són els seus futurs projectes, considera codirigir un altre llargmetratge amb Paco Plaza?
No farem un altre projecte amb el Paco perquè considero que dirigir una pel·lícula ho ha de fer una sola persona. REC va ser un projecte atípic que per la seva pròpia naturalesa permetia aquesta codirecció. Actualment estic treballant en la meva propera pel·lícula, una adaptació de la novel·la de l’escriptor cubà José Carlos Somoza, “La dama número 13”.
Va ser una tarda que vam anar a prendre uns refrescs amb Paco Plaza quan parlàvem del cinema de terror. Va sorgir la idea de realitzar una pel·lícula més o menys econòmica, de forma independent i creïble. Vam reflexionar sobre la televisió i com l’espectador pot endinsar-se en aquest mitjà. Així, volíem explicar una història de terror en directe perquè l’espectador pogués viure la història com si fos un personatge més. Aquesta idea li va encantar Julio Fernández, el productor.
2. Després de l’acceptació rotunda de Rec a la 64º Mostra de Cinema de Venècia, quin són els seus sentiments en participar a la Secció Oficial Fantàstic del Festival de Sitges?
L’acollida a Venècia va superar les nostres expectatives, potser el resultat va ser tan sorprenent perquè abans no s’havien generat expectatives de Rec. Realment, nosaltres presentàvem la nostra “petita” pel·lícula a un festival on assistien personatges com Brad Pitt o George Clooney. Ara a Sitges ens sentim més tranquils, esperem que si Rec va agradar a Venècia també pot ser ben rebuda a Sitges.
3. A nivell estètic us heu inspirat en el llenguatge televisiu, però quines reflexions hi ha més enllà de la pel·lícula?
Ens hem inspirat també en com l’espectador està acostumat a percebre la realitat a través de la televisió, però considerem que la història és molt més de gènere, ja que beu de les pel·lícules de zombies o de terror gore.
A Rec coneixem la història a través de la reportera de televisió i l’operador de càmera, ens plantegem que la realitat és molt manipulable i quins són els límits morals i ètics dels mitjans: fins a quin punt hem de continuar gravant? Perquè aquesta compulsió de la societat actual a gravar-ho tot per després penjar-ho a Internet?
4. Com va ser aquest rodatge tan sofisticat i complicat a la vegada, on els personatges no coneixien el guió?
Va ser una experiència molt divertida perquè va ser molt diferent a un rodatge convencional. Els actors passaven por de veritat perquè no sabien el que passaria, nosaltres els preparàvem les trampes per sorprendre’ls. Abans de començar el rodatge vam acordar que no es pararia de gravar. Van haver alguns moments que l’actriu demanava que paréssim perquè passava pànic de debò, però això va comportar problemes bons i necessaris per a la pel·lícula.
5. Com va ser l’elecció de la protagonista Manuela Velasco, vinculada amb programes musicals com “Los 40 Principales”?
Era fonamental el desconeixement de tots els aspectes de la pel·lícula i sobretot també en els personatges de la història. La única excepció era la reportera, perquè quan veiem un reportatge a la televisió no coneixem res excepte a la reportera i aquest era el punt exacte que buscàvem: la persona que ens explica la història ens havia de ser familiar perquè fos creïble.
6. Tres mesos abans de l’estrena, la productora nord americana “Screen Gems” ha comprat els drets de Rec per a fer-ne un “remake” ambientat a un edifici de Los Ángeles. Participareu d’alguna manera en aquesta proposta o sereu uns espectadors més?
No estem implicats exactament, per a nosaltres suposa un reconeixement i ens fa pensar que hem creat una proposta interessant. Ens sentim molt afalagats, encara que serà un projecte aliè a nosaltres.
7. Quins són els seus futurs projectes, considera codirigir un altre llargmetratge amb Paco Plaza?
No farem un altre projecte amb el Paco perquè considero que dirigir una pel·lícula ho ha de fer una sola persona. REC va ser un projecte atípic que per la seva pròpia naturalesa permetia aquesta codirecció. Actualment estic treballant en la meva propera pel·lícula, una adaptació de la novel·la de l’escriptor cubà José Carlos Somoza, “La dama número 13”.
Torna a la pàgina inicial...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada