diumenge

Muchachito Bombo Infierno divierte “muchachitos” y “no tan muchachitos”


Lorena Morales
Tarragona

La música festiva de Jairo Perea o Muchachito Bombo Infierno animó sin pausa durante más de 3 horas a más de 5000 personas en el Palau Firal de Tarragona. Un espectáculo sin desperdicio que recogía un repertorio musical de Swing, rumba, reggae, bossa, mambo y tumbao (sumando el toque canalla de Muchachito) con su banda compuesta por ocho músicos más. Un festejo de trombones, saxofones, piano, contrabajo, batería y la guitarra española del cantante. Tan sólo iniciar el concierto destacaron dos elementos originales: una tela en blanco tras el grupo y un joven vestido con un mono de pintor que está a punto de empezar su obra. El barullo de la gente se convierte en atención por parte del público, radian los focos azules y amarillos, empieza a sonar la banda y Muchachito da paso a la primera canción “La Noche”. El joven del mono esboza las primeras pinceladas de pintura plástica mientras salta con cada acorde de guitarra. Parece que por fin empieza la función que seduce a un público variado de diferentes edades.





Tras una hora ajetreada, la banda se empieza a despedir pero el público silva sin parar, sin duda, no podía acabar hasta que el dibujo estuviera finalizado. En la tela se distingue la figura de Muchachito con su peculiar sombrero negro en un barrio nocturno y “bohemio”. La segunda parte empezó únicamente con Jairo Perea en el escenario (tal vez recordando sus inicios en la música cuando mostraba su obra al mundo tocando por las calles sus propias invenciones). Su lado más infantil también salió a la luz con canciones como “Quiero ser como tú” del Libro de la Selva. También desveló su arte con la guitarra y la armónica a la vez. Con la canción de “Mala vida”, que rinde homenaje al icono de la antiglobalización Manu Chao, se suma la banda al concierto que durará dos horas más. La canción crea clamor entre el público que continúa eufórico con “Será mejor”. Durante la noche también sonaron sus temas más esperados “Yo quiero amarte, como la nata al chocolate” y “Ojalá no te hubiera conocido nunca”. El público disfrutó con un tema de temporada “Carnaval te quiero” y con otro íntegramente instrumental de la Pantera Rosa. La última excentridad de la noche fue cuando el pintor acabó el dibujo sobre la tela: dejó la brocha y agarró el micrófono para cantar sin complejos una canción con pinceladas de flamenco.

De Jairo Perea a Muchachito

Jairo Perea ha publicado dos discos, con su primer disco “Vamos que nos vamos” (2005) vendió más de 20.000 copias y la gira actual corresponde a su segundo álbum “Visto lo Visto” (2007). El punto de inflexión de este músico procedente de las rodarías de Barcelona, fue en 2004 cuando grabó una maqueta con Joan Garriga y Tomás Arrollos (exDusminguet) para promocionarse. La Sala Apolo acogió el concierto que fue un éxito, y después se consolidó Muchachito Bombo Infierno gracias a su primer álbum. Posteriormente Muchachito confió en el talento de Jano Zarco (el manager de Ojos de Brujo y conocedor de la escena musical de Barcelona), para abrirse camino y no le fue nada mal. En el 2006, Muchachito, Tomasito, Los Delinquentes y Kiko Veneno grabaron el disco G5, que tuvo mucho éxito aunque se descarta bastante una segunda edición.
Sin conceder entrevistas a la prensa

El turno del tema “Que mala suerte la mía” llegó identificando a los periodistas que no nos concedió una entrevista. Tal vez una agenda apretada, un exceso de más de 100 invitados o la convicción de no conceder entrevistas a los grandes medios de comunicación ( y por extensión decide no atender a ningún medio) nos impidieron charlar con él unos minutos.
Foto: Judit Algueró http://juditsenseh.blogspot.com/

dimarts

Larga vida al corto: soluciones para jóvenes realizadores



El advenimiento de la época digital ha revolucionado el mundo del vídeo. La reducción de los costes de la videocámara unido al aumento exponencial de su calidad de imagen y al precio asequible de los sistemas informáticos de postproducción han democratizado completamente el sector de la producción audiovisual. Muchos jóvenes creadores dan sus primeros pasos con películas que oscilan entre uno y treinta minutos, los conocidos cortometrajes. Probablemente el cortometraje más famoso de la historia sea "Un perro andaluz", escrito y dirigido por dos jóvenes que por entonces aún no habían alcanzado la fama: Luis Buñuel y Salvador Dalí. Ahora que los límites de la creatividad han desaparecido, las claves para empezar un buen proyecto son acertar con buenas ideas y conseguir algo de dinero para llevarlo a cabo. El formato más conveniente para primeros directores es el vídeo (DV). El hecho de trabajar con formatos domésticos en vez de hacerlo con cine no significa que nuestra producción no pueda adoptar una estructura eminentemente profesional. Dependiendo de las características del proyecto y del presupuesto disponible, será posible seguir en mayor o en menor grado un planteamiento profesional.

¿Cómo conseguir la financiación?

Por modesto que sea el proyecto, siempre cuesta dinero. Y si obtener dinero para una producción audiovisual es ya de por sí difícil, la situación se complica cuando el producto a desarrollar es un cortometraje. La idea de que éstos son producidos por autores noveles y la dificultad de su distribución comercial, a menudo generan prejuicios negativos para los inversores. Sin embargo, existen diversas subvenciones y vías para financiar tu proyecto. Preparar una exposición atractiva del cortometraje, transmitir seguridad y pasión por el proyecto, son factores que pueden ayudar a una negociación exitosa.
Las empresas constituyen una de las fuentes de financiación más interesantes por las cantidades de dinero que manejan. En este sentido, las productoras especializadas en cortometrajes podrían cofinanciar el film o aportar los medios técnicos o infraestructuras necesarias para llevarlo a cabo. Antes, es importante registrar el guión y desarrollar un presupuesto realista. A nivel público, diversas instituciones ofrecen subvenciones interesantes, la más importante es la del Instituto de Cinematografía y de las Artes Audiovisuales (ICAA) que otorgará 2.000.000 de euros para la producción de cortometrajes este 2008 (800.000 € se destinarán a ayudas para el futuro proyecto y 1.200.000 € para ayudas a cortometrajes realizados). A la vez, también se pueden explorar las subvenciones que otorgan los gobiernos autonómicos. Por remota que parezca la posibilidad, tampoco hay que descartar subvenciones a nivel local (de tu ciudad) ya que se está haciendo una divulgación de ésta (sobretodo si se filma en exteriores es más fácil afirmar este argumento). También se pueden considerar las fundaciones privadas que organizan concursos y premios o facilitan asesoría y equipamientos: algunas son la Fundación Autor de las SGAE, Egeda, Caja Madrid o “La Caixa”.

Principales festivales y otras plataformas de difusión

El circuito de los festivales es el principal medio de distribución y exhibición para los cortometrajes realizados. El ICAA tiene registrados en España 134 festivales y 46 certámenes y muestras de cine de todo tipo. Para jóvenes realizadores de cortometrajes, el Festival de DIBA (Barcelona) reivindica el cine digital y las nuevas tecnologías, el festival más reconocido en el sector es Alcine en Alcalá de Henares (Madrid) que este año celebrará su 38 edición; Entre el 21 y 28 de Junio tiene lugar en Valencia el Festival Internacional de Cinema Jove, una cita única donde se reúnen talentos emergentes de todo el mundo; Desde 1995 en Zaragoza, el Festival de Jóvenes Realizadores acoge las propuestas más atrevidas, y en Bilbao, el Festival Zinebi celebrará su 50 edición. Los festivales de referencia a nivel nacional e internacional también dedican una sección a los cortometrajes, y aunque la participación parezca más dificultosa, vale la pena probarlo. Éstos son el Festival de Cine de Málaga, el Festival Internacional San Sebastián que este año celebrará su 57 edición, el de Gijón y el Festival Iberoamericano de cine de Huelva. Además, Internet está suponiendo cada vez más una plataforma de difusión del cortometraje, gracias a plataformas como www.notodofilmfest.com/ o http://www.solocortos.com/.

¿Qué esconde Berlín?

Lorena Morales
Berlín

Berlín es la ciudad más cambiante de Europa: su apariencia física ha sido repetidas veces destrozada y recompuesta. La rica escena cultural que proyecta esta ciudad está en constante evolución y se ha convertido en un punto de referencia de las vanguardias europeas. Y si hablamos de Berlín, resulta difícil no citar su vida nocturna con locales de todo tipo donde el buen criterio musical es la prioridad
número uno. Pero, ¿qué esconde la noche de Berlín? En esta ciudad europea, no es que las fiestas duren veinticuatro, cuarenta y ocho o setenta y dos horas, las fiestas duran siempre porque no hay un lugar en Berlín donde no esté pinchando un DJ.

De los 3,45 millones de personas que viven en Berlín, más de medio millón son forasteros. Las voces de una vida cultural activa combinada con el bajo coste de los alquileres y del coste de vida en general ha contribuido enormemente a dinamizar el ambiente; Ha sido un núcleo de atracción para personas de todo el mundo: en especial de artistas, escritores, intelectuales o músicos. Además, Berlín es la mayor ciudad estudiantil de Alemania con más de 130.000 alumnos, muchos de los cuales se quedan a vivir en la capital tras finalizar los estudios. Las galerías de arte, los teatros alternativos y la gran parte de lo que se considera alternativo sucede en el barrio de Kreuzberg, en la parte este del histórico Muro de Berlín que también corresponde al llamado “barrio rojo”.

La capital de la música electrónica

Berlín ha confirmado que el turismo del techno existe y no sólo durante el verano en Ibiza. Los clubs de Panorama y Watergate acogen a muchos españoles durante todas las épocas del año. Desde hace unos años, la música minimal ha sido la tendencia en alza de la música electrónica, mezclándola con los demás estilos (techno, house, pop, electrorock…) El concepto de fiesta nocturna que ofrece esta ciudad también es diferente: en primer lugar porque rompe la idea de “nocturnidad”. Los clubs de referencia como Panorama abre sus puertas los viernes sobre medianoche para cerrarlas a las ocho de la tarde del día siguiente. Entre ocho y doce se limpia el club que vuelve a abrir sus puertas de nuevo durante veinte horas más. Otro club de referencia es el Watergate y, aunque ofrece un entorno íntimo y cool con un sonido fuerte y nítido, su gran cebo es la oportunidad de contemplar el amanecer des de la plataforma flotante del club, ubicada en las orillas del río Spree. Un fin de semana a lo berlinés puede empezar el viernes noche en Tresor, amanecer en Panorama, mediodía en club derVisionäre, y por noche, tras una parada en Week12club, acabar contemplando el amanecer desde la plataforma flotante de Watergate. El segundo concepto que define el movimiento berlinés está claro: la fiesta es desplazamiento.

¿Un fenómeno alternativo?

Además de las tendencias electrónicas, Berlín se ha posicionado como un paraíso para todo tipo de culturas alternativas: las diversas casas ocupadas y transformadas en núcleos sociales ofrecen una agenda repleta de actividades y performances. ¿El problema? Como ha pasado con la casa ocupada Tacheles, la imagen del Berlín alternativo se ha convertido en reclamo de turismo, y en consecuencia, el peor enemigo de su esencia. El filósofo catalán, historiador y escritor Abel Cutillas (autor de “Viure mata” de la Editorial Fonoll entre otras obras, y que actualmente reside en Berlín) nos remite al Berlín de principios del siglo XX para valorar el momento “alternativo” actual ”Berlín oscuro, nuevo, tramposo, vicioso, rápido, peligroso, violento, desgarrado, verde, rojo y amarillo. El Berlín expresionista, el Berlín de los cabarets. Este es el Berlín que hoy quiere ser y quiere no ser Berlín. Berlín quiere recuperar el underground contracultural que tuvo a principios del siglo pasado. Quiere recuperarlo a la manera berlinesa de recuerdo y olvido: el cabaret será el club techno, los expresionistas serán los artistas urbanos, los escritores malditos serán los pijos cultos de Prenzlauer Berg. Berlín se ha obligado a ella misma a conservar el sabor del underground, y por esto la juventud alternativa vive en barrios turcos y se pasa los weekends en las discotecas subterráneas de Kreuzberg”.

Se podría decir que Berlín es cool, Berlín es hippie, Berlín es arte, Berlín es fiesta… Berlín es lo que quieras encontrar.

dilluns

Pere Gibert: “Cada vegada es valora més que les històries s’expliquin des de la realitat personal perquè estem molt manipulats”


Barcelona, 15 de desembre 2007


Pere Gibert és el responsable de Continguts Culturals i Nous Formats de la XTVL (Xarxa de Televisions Locals) que ha estat convidat a la 13ena edició del Miniput. Aquesta iniciativa pretén reflexionar sobre els formats televisius que marquen tendència i quins canvis estan revolucionant el camp de la televisió tradicional. El CCCB de Barcelona és l’únic escenari del nostre país on es presenten programes i es faciliten debats i trobades entre professionals i estudiosos de la televisió pública de qualitat arreu.


1. Ha estat convidat per moderar la sessió «des de la subjectivitat », quines reflexions podem fer d’una graella televisiva on la presència de la subjectivitat és cada vegada més present ?
En aquesta sessió intentem honorar més que mai els programes que incitin a la reflexió perquè sovint a la televisió quan s’expressa una opinió es fa massa ràpid, no es contextualitza i la persona que opina potser no és la més indicada. Avui al Miniput reivindiquem emissions que donin la oportunitat de conèixer personatges entranyables que reflexionen sobre la vida o sobre ells mateixos. “Souvenirs” és un docudrama que es centra en la vida de Sleiman, un vell Yemenita de 82 anys que va viure la segona guerra mundial i va servir a la brigada jueva. Es tracta d’una reflexió sobre memòria històrica, sobre ell mateix i aquells temps… és una obra elaborada amb gran respecte i delicadesa per part dels autors.

2. Fins a quin punt els formats narrats des de la subjectivitat poden atemptar contra aquest respecte a la persona ?
El problema és que sovint a les televisions convencionals no es fa des del respecte, com alguns lateshows que considero que van en contra pràcticament del que és educació. Per tant, aquest es un límit que no s’ha de traspassar, encara que és difícil determinar amb exactitud que es ètic i que no. Respecte als nous formats, cada vegada es valora més que les històries s’expliquin des de la pròpia realitat de les persones (n’és un exemple el programa d’Efecte Mirall) perquè estem contaminats de molta manipulació. A partir d’aquí es crearan nous programes i formats que permetin explicar aquest realisme del dia a dia més enllà dels programes d’entrevistes o de reportatges informatius.

3. En un món canviant amb una tecnologia cada dia més avançada, quina és la tendència dels nous formats?
El camí és l’interactivitat, és a dir, l’espectador cada vegada té un paper més actiu i se l’ha de donar la possibilitat de participar per diverses vies com l’Internet o sms perquè cada vegada pren més importància la persona anònima que està a casa seva. La tendència serà barrejar Internet amb material històric, amb testimonis, amb teatre, amb noves tecnologies i música… es tracta d’aprofitar tot el material del que es disposa i fer una nova proposta. Per altra banda, s’ha acabat la televisió amb els límits d’aquesta o el telèfon entès com un aparell pròpiament per parlar amb algú altre…

4.Es poden veure a Internet els programes de la XTVL?
Estem treballant en aquest projecte, actualment hi ha alguns programes però volem assolir una tecnologia per incloure els vídeos amb una bona qualitat. Cada vegada els joves passen més temps davant de l’ordinador enlloc de mirar la televisió, i això s’ha de tenir en compte. La conseqüència és que les cadenes de televisió estan deixant de ser televisions com a tal per endinsar-se en altres camins com Internet, on l’usuari selecciona molt més els continguts del seu interès.

5. A la XTL no mesureu les audiències, aquest fet us dóna més llibertat alhora d’inventar nous formats?
Exactament, no haver-nos de regir per les audiències és una gran sort per a nosaltres perquè ens dóna un marge de risc per idear noves propostes allunyades dels èxits comercials. Busquem crear un producte de qualitat encara que no sigui un èxit a nivell quantitatiu: això no és possible a altres cadenes privades o públiques.

6. Fent referència a programes més alternatius, la XTVL presenteu al Miniput un programa de literatura que trenca els esquemes convencionals d’entrevistes a escriptors...
“Paraules al vent” és un programa de 15 minuts que es centra en un autor que no és comercial i que explica la seva visió del món a través de la seva obra literària. A més a més, s’inclouen petites aportacions amb personatges de ficció i es barregen elements de realitat i ficció. La proposta és un programa que, per una banda, combini entreteniment i alhora apropi la literatura a l’espectador.

dissabte

PREMIS PROTAGONISTES 2007: POLÒNIA REP UN GUARDÓ MÉS PER AL MILLOR PROGRAMA TELEVISIU

Barcelona, 26 de novembre

“Botillo del Bierzo acompañado de Chorizo del Bierzo escaldado, repollo de asa de cántaro y cachelos…” més de 1700 persones van degustar l’anomenat “botillo” el plat típic de Castella Lleó, la comunitat natal de l’amfitrió d’aquests premis: Luis del Olmo. Polítics, empresaris, esportistes, periodistes y actors es van reunir amb motiu de l’onzena edició dels “Premis Protagonistes” que organitza Punto Radio al Palau de Congressos de Barcelona. Els distingits premis van ser pel futbolista Raúl Tamudo, el motorista Jorge Lorenzo, l’actriu Belén Rueda, el tenor Josep Carreras i l’exgolfista Severiano Ballesteros. El Protagonistas d’empresa va ser per a Gas Natural i el de literatura per a l’escriptora Matilde Asensi; el de la ciència el va guanyar el cirurgià Pedro Cavadas i el premi d’artista revelació va ser honorat a Shaila Durcal. Félix Madero, director de “Costa a costa” a Punto Ràdio va descatar en la categoria de ràdio i especialment commovedors van ser els moments de l’atorgament del guardó als polítics Josu Jon Imaz i Pasqual Maragall.


Polònia (TV3) ha estat premiat pel millor programa de televisió uns dies després del guardó atorgat per l’Acadèmia de Televisió. Jordi Hereu, alcalde de Barcelona els hi va lliurar el premi i va destacar “el caràcter humorístic al que han contribuït de manera essencial els polítics catalans al seu guió”. Els consolidats Els presentadors dels premis va ser els consolidats directors del programa radiofònic “Protagonistas”, Luis del Olmo y Maria Teresa Campos.


ENTREVISTA A TONI SOLER, director del programa "Polònia"

L.M: Quin sentiment teniu al rebre el premi al millor programa de televisió?
T.S: Molta emoció perquè per sort enguany ens han concedit diversos premis. Estic molt content amb l’equip creatiu, tot i treballar gairebé sempre a contrarellotge aconsegueixen fer una feina excel•lent. Crec que un programa com el Polònia fa falta, el fem nosaltres o el faci qui sigui. Veient el panorama a Catalunya, queda demostrat que cal un programa d’aquestes característiques.

L.M: Com escolliu els personatges?
T.S: L’actualitat ens ho marca, nosaltres no fem altra cosa que mostrar el que la gent ja ha vist abans al telenotícies o al diari…

L.M: Creus que els personatges humanitzen a les persones que caracteritzen ?
T.S: Això diuen, també hi ha personatges que no els hi fa il•lusió veure’s reflectits al Polònia i també ho trobo humà i legítim, però la idea del programa no es mostrar un retrat fidel sinó la part mes grotesca i ridícula d’aquests personatges.

L.M: Quins nous personatges esteu preparant per a les properes emissions?
T.S: Els caps de llista de les eleccions generals, el Joan Herrera d’Iniciativa, el portaveu parlamentari d’Esquerra Joan Ridao, el portaveu de CIU al Congrès Joseph Antoni Duran i Lleida o la ministra de vivenda Carme Chacón creiem que lluiran molt a Polònia.



ENTREVISTA A QUECO NOVELL, actor de "Polònia" (és el personatge del president Zapatero entre d'altres)

L.M: Quin és el teu sentiment de rebre aquest reconeixement?
Q.N: Em sento molt content, il•lusionat i emocionat, fins i tot un punt sobrepassat per rebre nombrosos premis, el de l’Acadèmia de Televisió, el Protagonistes i properament anem a recollir un altre a Londres. Aquests reconeixements ens donen més empenta per continuar treballant.

L.M: Que remarques del salt de Minoria Absoluta a Polònia?
Q.N: Sovint la ràdio és un banc de proves per al Polònia, la majoria de personatges que es comences a assajar a Minoria Absoluta acaben sent personatges al Polònia. Destaco el bon ambient que hi ha sempre amb l’equip.


ENTREVISTA A MARIA TERESA CAMPOS, periodista de "Protagonistas"

L.M: Com descriuries aquests moments el que estàs vivint, tant a nivell professional com personal ?
T.C: Estic molt entusiasmada d’atorgar els Premis Protagonistes amb la companyia de Luis del Olmo, es la primera vegada que ho fem junts. A nivell professional la meva tasca a Punto radio és una feina que m’agrada molt i ho complemento amb els especials de Telecinco. A la vegada, estic a disposició del que em sorgeixi en el futur.




ENTREVISTA A LUÍS DEL OLMO, periodista y director de "Protagonistas"
L.M: Don Luís, usted es el anfitrión de los Premios Protagonistas que se integran con la fiesta tradicional de su tierra natal “el botillo”...L.O: Yo no sé si la gente viene por el botillo o por la fiesta en si, però lo que si es verdad es que se al botillo se le debería dar más propaganda para que la gente se “descabreara”. Es decir si la gente tomara más botillo, esta rotura que hay entre el PP i el PSOE, entre estas dos Españas que estan ahí malviviendo, tal vez mejoraría. Eso lo solucionaria un buen botillo, un buen botillo bien curado claro.

L.M: Con todo lo que ha pasado este año, la quema de las fotos del Rei, lo de Hugo Chavez… quién es el protagonista de este año?
L.O: Yo creo que lo que ha ocurrido ha sido positivo para el Rey, creo que nunca había tenido tantos seguidores, tantos adeptos y tanta gente a su lado.

Torna a la pàgina incial...

9è Finos Reggae: Black Uhuru i The Abyssinians ofereixen un concert exclusiu a Catalunya


El Finos Reggae Festival culmina la seva 9ena edició a Bellpuig amb un gran èxit amb la participació de 3700 persones que van gaudir de la música reggae durant 10 hores. Tot i ser la nit més freda de la tardor amb temperatures de fins a 8º sota zero, dins del pavelló l’ambient era acollidor i càlid. El Finos Reggae és el festival de referència de la música reggae a Catalunya i suposa una cita anual pels amants d’aquest gènere que poden veure en exclusiva artistes jamaicans tan mítics com veterans.



El grup més esperat va ser Black Uhuru (amb Luckie Simpson & Michael Rose), qui va guanyar el primer Grammy de la historia del regae al 1983 pel seu àlbum “Anthem”. Hits com "Shine Eye Gal", "Guess Who's Coming to Dinner" van donar la volta al món durant els anys 80’s i 90’s. Altre cap de cartell, The Abyssinians van delectar al públic amb els ritmes roots que anhelen les sonoritats més pures del reggae jamaicà dels anys 60, ritmes melòdics idonis per deixar-se portar. Aquest grup format al 1968, van crear un dels èxits històrics del reggae: “Satta Massagana”, la que cançó es va convertir en un himne per a moltes persones fins al punt que es sentia tant a les ràdios com a les esglésies. Una proposta ben diferent va ser Lyricson, el jove nascut a Guinea Conakry, and Jadowders. Els ritmes contundents i ràpids característics del dance hall invocaven als seus seguidors a saltar sense mesura. Durant la nit també es van apreciar altres artistes nacionals com Stereotone Sound System, Txilum, Green Valley i els lleidatans Ponent One Sound.

Segons l’organització del festival, enguany ha estat l’any de més afluència juntament amb la 7ena edició, l’any que va tocar el jamaicà Alton Ellis i el referent de raggamuffie Morodo. Altres diferències respecte les darreres edicions va ser la selecció dels grups, enguany no hi ha cap grup més ”comercial”. Aquest fet ens fa pensar que la majoria del públic tenia un gust refinat i específic dins del ventall del reggae. Xavi Morilles, organitzador del festival, destaca la dificultat de trobar patrocinadors per causes geogràfiques: “a les terres de Lleida estem desprestigiats i les empreses patrocinadores prefereixen invertir a Barcelona i no arriscar-se”. Així, el festival no compta amb cap ajuda per part de les empreses ni de les institucions, l’empresa privada Satèl•lit-Jam fiança aquest festival.

L’any vinent, amb motiu del 10è aniversari del festival, l’organització es planteja alguns canvis: el principal repte serà prolongar la duració del festival fins a tres dies, com fa el festival ALDA-JAH al País Valencià. Per a dur a terme aquesta iniciativa, l’organització plantejarà aconseguir més recolzament econòmic i una infrastructura suficient on ubicar el festival.

Los Delinqüentes: “No tenim complexes ni vergonyes, sabem riure’ns i això es transmet a l’escenari”



Aquesta banda andalusa de rock amb influències flamenques i de blues ha delectat per tercera vegada al públic lleidatà amb un espectacle surrealista on l’improvització i bona música hi eren a parts iguals. Amb molt d’art, les seves lletres ens parlen dels plaers de la vida o dels personatges de barri. A partir del gener, es plantegen gravar el sisè disc després de l’èxit de “Recuerdos garrapateros de la flama y el carril”.
L.M- Los Delinqüentes a l’escenari sou pura dinamita, no hi manca dinamisme i ni improvisació …DLQ- Cada actuació és diferent, a l’escenari ens agrada disfressar-nos dels personatges que inventem a les nostres cançons, explicar acudits, avui fins i tot ens hem llançat damunt del públic (riuen). Improvisem molt, l’espectacle descobreix la seva faceta surrealista a mesura que avança la nit.

L.M- Us heu inventat l’adjectiu de “garrapatero” que a la vegada us identifica...DLQ- “Garrapatero” és qui gaudeix sense gaire cosa, qui viu apartat dels luxes. Per exemple un cotxe BMV no és “garrapatero”, en canvi, un “cuatro latas” si ho és.També anomenem així als artistes que ens agraden perquè són autèntics, com Jimmy Hendrix, Pata Negra, Kiko Veneno o Janis Joplins.

L.M- L’any passat vau treure un disc, per quan planegeu editar-ne un de nou?DLQ- Actualment estem preparant una cançó per a la nova pel·lícula de “Mortadelo y Filemón” i altra per a la capçalera del programa “Sé lo que hizisteis” a la Sexta.Però volem gravar un disc a partir del gener, al desembre descansarem perquè portem tres anys sense vacances.

L.M- El nou disc seguirà en la mateixa sonoritat musical i “garrapatera” o hi hauran canvis?DLQ- Potser ens obrirem a noves sonoritats, ens plantegem incloure-hi més guitarres elèctriques i piano a les guitarres acústiques. Com que ens agraden força els Beatles, estem considerant prendre més influències d’aquest mític grup dels seixanta.

L.M- I respecte a les lletres, us continuarà inspirant allò quotidià per a inventar històries surrealistes?DLQ- Si, ens encanta treure del dia a dia les nostres històries i inventar-nos personatges com Johny Chaparrón o el Abuelo Frederick. Per exemple Jonhy podria ser qualsevol alcalde que arriba a qualsevol poble, s’embutxaca els diners i marxa... Ens agrada musicar històries surrealistes que, perquè no, poden passar algun dia...

L.M- Aquesta temporada heu estat de la gira per Mèxic, com heu delectat al públic mexicà?DLQ- A l’Amèrica Llatina va agradar molt l’essència de les palmetes i l’estil típic de la cultura i la festa de carrer perquè és diferent a tot el que han vist. La premsa mexicana s’ha fixat molt en les nostres cançons, algunes de més èxit han estat “el aire de la calle” o “la primavera trompetera”.A Mèxic toquem a locals petits cobrant poc o res, com fèiem aquí fa sis anys, i tenim forces despeses però estem “cultivant una llavor”... el que guanyem aquí amb uns 100 concerts a l’any ens ho gastem allà (riuen).

L.M- Finalment, quin és el secret dels Delinqüentes? Ens expliqueu un acudit “garrapatero”?DLQ- Potser que som descarats, sense complexes ni vergonyes, gent senzilla que sabem riure’ns molt i això es transmet a l’escenari...Així, vols sentir un acudit de temporada? Saps per què la tardor és la millor temporada per a fer l’amor? Perquè s’obren les castanyes i creix el nap (riuen).

Mika debuta en Barcelona fascinando a 6000 personas


Barcelona ha envuelto en fantasía y magia a un público muy heterogéneo. Cañones de confeti, globos, figuras originales de los dibujos infantiles… “Life in a cartoon motion” es el álbum debut de un artista que ha alcanzado los primeros puestos en las listas de ventas con su pop pegadizo y temas como 'Grace Kelly'.

Mica Penniman, más conocido como Mika, trasmitió auténtica pasión en el escenario contagiando sus peculiares brincos a 6000 personas. Con una vestimenta blanco nuclear y plateado, el cantante de origen libanés empezó el concierto con 'Relax, take it easy', una canción de disculpa por las composiciones que ha tomado prestadas para caricaturizarlas. En el transcurso de concierto otras sonoridades más calmadas hacían solemne el momento que el cantante además tocaba el piano con una destreza magistral. “Grace Kelly” sonó en el ecuador del concierto y con “Lollipop” cerró su primera actuación en Barcelona ofreciendo el concierto esperado tras haver cancelado por motivos de salud su actuación en el Festival SummerCase tres meses antes.

El cantante tuvo que emigrar huyendo de la guerra civil libanesa a ciudades como Kuwait o París y se estableció en la ciudad de Londres con 9 años. Mika admira a Queen, Prince y Elton John, entre otros, emula a los Scissor Sisters y The Bee Gees, y con frecuencia es comparado con el propio Freddie Mercury por la elasticidad de su voz. Aunque ha sido su propio estilo talento lo que lo ha consagrado como el artista más prometedor del año en la encuesta anual que lleva a cabo la cadena BBC entre más de 130 profesionales de la música y los medios de comunicación británicos. La banda de Mika está formada además por Martin Waugh (Guitarra, Coro), Michael Choi (Bajo, Coro), Cherisse Osei (Batería) Luke Juby (Teclado).

Retrocede a la pagina principal...

Jaume Balagueró: "Volem que l’espectador visqui una història de terror en directe"

Rec, el llargmetratge del director lleidatà Jaume Balagueró i Paco Plaza ha rebut nombrosos premis al Festival Internacional de Cinema de Sitges: millor director, millor actriu per Manuela Velasco, premi del públic i premi de la crítica José Luis Guarner. Aquesta ficció de terror documental transcorre a un edifici de Barcelona on acudeixen els bombers, la policia i un equip televisiu rere la trucada d’alarma que suposa el començament d’una sèrie de terrorífics successos.




1. La pel·lícula és una proposta original i innovadora molt propera a l’espectador, com sorgeix la idea de Rec?
Va ser una tarda que vam anar a prendre uns refrescs amb Paco Plaza quan parlàvem del cinema de terror. Va sorgir la idea de realitzar una pel·lícula més o menys econòmica, de forma independent i creïble. Vam reflexionar sobre la televisió i com l’espectador pot endinsar-se en aquest mitjà. Així, volíem explicar una història de terror en directe perquè l’espectador pogués viure la història com si fos un personatge més. Aquesta idea li va encantar Julio Fernández, el productor.

2. Després de l’acceptació rotunda de Rec a la 64º Mostra de Cinema de Venècia, quin són els seus sentiments en participar a la Secció Oficial Fantàstic del Festival de Sitges?
L’acollida a Venècia va superar les nostres expectatives, potser el resultat va ser tan sorprenent perquè abans no s’havien generat expectatives de Rec. Realment, nosaltres presentàvem la nostra “petita” pel·lícula a un festival on assistien personatges com Brad Pitt o George Clooney. Ara a Sitges ens sentim més tranquils, esperem que si Rec va agradar a Venècia també pot ser ben rebuda a Sitges.

3. A nivell estètic us heu inspirat en el llenguatge televisiu, però quines reflexions hi ha més enllà de la pel·lícula?
Ens hem inspirat també en com l’espectador està acostumat a percebre la realitat a través de la televisió, però considerem que la història és molt més de gènere, ja que beu de les pel·lícules de zombies o de terror gore.
A Rec coneixem la història a través de la reportera de televisió i l’operador de càmera, ens plantegem que la realitat és molt manipulable i quins són els límits morals i ètics dels mitjans: fins a quin punt hem de continuar gravant? Perquè aquesta compulsió de la societat actual a gravar-ho tot per després penjar-ho a Internet?

4. Com va ser aquest rodatge tan sofisticat i complicat a la vegada, on els personatges no coneixien el guió?
Va ser una experiència molt divertida perquè va ser molt diferent a un rodatge convencional. Els actors passaven por de veritat perquè no sabien el que passaria, nosaltres els preparàvem les trampes per sorprendre’ls. Abans de començar el rodatge vam acordar que no es pararia de gravar. Van haver alguns moments que l’actriu demanava que paréssim perquè passava pànic de debò, però això va comportar problemes bons i necessaris per a la pel·lícula.

5. Com va ser l’elecció de la protagonista Manuela Velasco, vinculada amb programes musicals com “Los 40 Principales”?
Era fonamental el desconeixement de tots els aspectes de la pel·lícula i sobretot també en els personatges de la història. La única excepció era la reportera, perquè quan veiem un reportatge a la televisió no coneixem res excepte a la reportera i aquest era el punt exacte que buscàvem: la persona que ens explica la història ens havia de ser familiar perquè fos creïble.

6. Tres mesos abans de l’estrena, la productora nord americana “Screen Gems” ha comprat els drets de Rec per a fer-ne un “remake” ambientat a un edifici de Los Ángeles. Participareu d’alguna manera en aquesta proposta o sereu uns espectadors més?
No estem implicats exactament, per a nosaltres suposa un reconeixement i ens fa pensar que hem creat una proposta interessant. Ens sentim molt afalagats, encara que serà un projecte aliè a nosaltres.

7. Quins són els seus futurs projectes, considera codirigir un altre llargmetratge amb Paco Plaza?
No farem un altre projecte amb el Paco perquè considero que dirigir una pel·lícula ho ha de fer una sola persona. REC va ser un projecte atípic que per la seva pròpia naturalesa permetia aquesta codirecció. Actualment estic treballant en la meva propera pel·lícula, una adaptació de la novel·la de l’escriptor cubà José Carlos Somoza, “La dama número 13”.


Torna a la pàgina inicial...

Serrat i Sabina intercanvien amb humor i talent les mítiques cançons

“Dos pájaros de un tiro” és la gira conjunta de Joan Manuel Serrat i Joaquim Sabina durant els darrers sis mesos del 2007 que recorrerà la majoria de ciutats de l’Estat Espanyol i altres ciutats d’Amèrica Llatina com Buenos Aires, Santiago de Xile o Bogotà. El dia 23 de setembre a la ciutat de Lleida, els reconeguts cantautors van acollir unes 8.000 persones al magistral concert ubicat al Turó del Gardeny .

Deu músics en total arrencaven amb la positiva i roquera “Hoy puede ser un gran día” fusionada amb “Ocupen su butaca”. Ja des del primer moment, Sabina es va ficar el públic a la butxaca amb unes paraules en català, ell mateix bromejava explicant que parla perfectament aquesta llengua a la intimitat. Un dels al•licients del concert va ser l’intercanvi de temes que ambdós cantants van realitzar: Serrat va cantar un dels grans temes de Sabina “Y sin embargo” i el cantautor d’Úbeda es va atrevir amb “Tu nombre me sabe a hierba”. L’ambient de somriure permanent, una relació d’humor intel•ligent d’ambdós cantautors i la comunicació amb el públic van marcar aquest concert únic a les terres de Lleida.

Una de les joies del concert va ser “Yo no quiero un amor civilizado” de Sabina, que va sonar en català en algunes estrofes, les que Serrat havia traduït expressament per a que la cantés el seu company de gira a les poblacions de Catalunya. No van faltar cançons mítiques com “19 días y 500 noches” o “Princesa” de Sabina ni “Mediterráneo” i “Penélope” de Serrat.
El final de la funció es va caracteritzar per temes composats expressament per a aquesta gira. Per l’escenari (una estructura de 45 metres lineals flanquejada per dues macropantalles) van passar grans himnes de la música moderna d’autor, un folklore amb tocs d’actuacions teatrals de monòlegs que va deixar satisfet a un públic tan heterogeni com nombrós.


Torna a la pàgina incial...